Racó de Venus

Oh, bell trobador, Que cantes sota ma finestra, Gentil, en aquesta nit estelada. Deixa la cítara i les rimes, Les notes embriagadores De la teva melodia. Puja a la meva cambra, Cent voltes imaginada, Cent voltes al•ludida. El meu silenci és el meu desig. El sents? L’escoltes? Les passes, al passadís, Ressonen com besos pel meu cos. He deixat la porta oberta Perquè en el silenci nocturn Espiïs la cambra Tènuement il•luminada, Abans no gosis entrar. Entra. Em trobaràs, si vols, Blanca i pura, Com en els teus somnis. O potser salvatge, Com jo voldria. Acosta’t. Besa’m amb timidesa, Bell trobador, Rimador de versos fins. Et besaré amb la fúria De la desmesura, Dels anhels servats Al llarg dels segles. Extasiats, sense alé, Escriurem l’altra part De la lírica amagada.

Asseure’m davant del teu sexe. Mirar-lo, admirar-lo, venerar-lo. Amb la punta dels dits, Gairebé sense que te n’adonis, Recórrer els seus camins: Valls i muntanyes I boscos feréstecs. Sentir la humitat de la forest, Un dia de tardor. L’aroma de l’aire carregat De dolçor sensual. I mirar-lo, remirar-lo, admirar-lo. Sense presses. Eternitzant l’instant.

Penso en les vides dels centenars de persones Que cada dia veig al carrer, Als passadissos del metro, Mentre espero al semàfor, Assegut amb un got a la mà. Vides anònimes que passen per davant. Vides desconegudes, Hermètiques a la meva mirada escrutant. Què en puc saber de les seves vides? Del que passa per les seves ments? I si per un do, potser celestial, Ai las, Pogués espirar l’interior dels vostres cors, De les vostre ànimes? Fermaria ben fort els vostres sentiments: Pors, neguits, alegries, esperances. Espiaria les vostres intimitats, Els vostres somnis. Despullaria els vostres cossos, Talment un amant sol·lícit. Tanco els ull i en un instant, Com un film accelerat, Un mosaic de cares, de cossos, Desfilen. Totes anònimes, totes desconegudes. Però tan properes. Com si us conegués.

Tenir-te nua, Estirada, Onsevulla, (un llit, un sofà, Una platja solitària) I recórrer a vol d’ocell El teu cos. (Imatge provinent del bloc Dona i mar )

És inútil teixir versos Quan les paraules no brollen. Recrear situacions, Espais de fantasia Tancar els ulls I reviure allò que has viscut. Cal saber deixar la ploma A un costat, Tancar la petita llibreta On anotes secretament, Celosament, Mots teixits amb fils de poesia. A voltes amb destresa, A voltes sense. Però sempre amb passió.

Una escala no és més Que una línia ascendent (o descendent) Entre dos punts. Graons col•locats estratègicament, Per frustrar expectatives, O per injectar vitamines A l’ànima. Avui em sento triomfadora, Orgullosa d’emprendre l’ascensió. Conscient que, com cada dia, A mitja escala, Em miraràs. I et miraré. I et veurè igual de serè, Seriós, seductor. I tu em veuràs diferent. Perquè avui interpreto el paper De serenitat, de seriositat, de seducció En l’auca de la meva vida. Avui em sento una mica més triomfadora, Sabedora de controlar la línia que uneix Aquests dos punts.

Em creus adormit, Que no sento la fressa dels llençols, Els tènues moviments del teu cos, A tocar del meu. Imagino. Sento com la teva mà S’escola endins, Cap al teu racó del plaer. Com els dits juguen Amb el teu sexe humit, Necessitat de contacte En la urgència de la matinada, En el silenci de la cambra adormida. Entreobro els ulls. Només veig un floc de cabells, Però sento la teva respiració que s’agita, Acompassada amb la melodia dels llençols. I un gemec callat, contingut. I una dansa de fi de festa, Un darrer ball. I, de sobte, l’orquestra calla. Silenci. Només resta el silenci de la nit que s’esvaeix, Vençuda pel sol naixent. I t’adorms, potser amb un somriure. I m’adormo.

Et veig endinsar-te en un mar Del qual mai més en sortiràs. Una gola pregonda, un revolt tancat, Un avenc sense fosc, fons. T’he esperat, ací asseguda, Mentre arribava el dia, Mentre m’acaronava de nou la nit. Com m’acaronares tu en aquest indret, Aquella matinada. Com el dia que la teva presència Es feu fonedissa. La mar em robà un tresor, un somni. De tu en servo el record Que el temps, gelós, Intenta esborrar. Però no pot. Fermada dins meu hi ha la teva essència, El descobriment dels jocs prohibits. De tu, ací, només en queda l’ombra Gravada a la sorra que dibuixà la lluna Mentre t’allunyaves, aigua endins. I els meus ulls, que contemplaven El teu cos nu, reflectit a les aigües malèvoles.

Desperta el dia al teu cos. Un dia nou, fresc, prometedor. Natura evolucionada Pels segles dels segles. Et mires al mirall I ets la mateix d’ahir. Una mà recorre el teu cos I hi troba tot allò que conforma El teu univers. La joventut et confon, T’envolta en una bombolla De feliç inconsciència. Al darrere, el llit desfet. Llençols que descriuen Una batalla sense vencedors, Sense vençuts. Només el temps confirmarà Que avui no ets la mateixa d’ahir. Que ja no ho tornaràs a ser mai més.

M’enlluerna la mirada. I m’hi quedo atrapat. Com a la nit, darrere el volant, Dos fars et colpegen els ulls I ets incapaç d’apartar la mirada Cap a l’altra banda de la carretera. Com el borinot que vola Encegat fent cercles, Al voltant de la bombeta, Desorientat, la vista perduda. Com el cercle fosc que roman Quan tanques els ulls Després de mirar el sol En una ullada ràpida, feridora. M’enlluerna la teva mirada. I m’hi quedo atrapat, En aquests ulls.

Mata el desig que m’atenalla, Que em desperta a la nit, Amarat de suor, Amb febre a la carn. *** Clava’t dins meu. Vull sentir-te ben endins, Fins al fons de tot, Fins al limit de les teves possibilitats. I de les meves. Alça’m fins a l’infinit. Vull tocar el cel amb la punta dels dits. Resseguir amb la mirada Els teus embats. Sentir-los amb la cadència accelerada De la passió amagada. Vull sentir l’esclat dels fluids, Que profanin la meva intimitat, Que em recorrin tots els porus del cos, Curull de desig.

Cauen volves de neu sobre el teu cos. Aigua en estat semi-sòlid Que l’amara i el refreda. Dibuixa camins de gebre blanquinós, Talment un paisatge del nord. A la llunyania, els promontoris nevats Amb el cim que s’alça esponerós, Fosc en la seva essència. M’arrecero al poblet de carrers foscos I estrets, atapeïts. En la calma d’una llar, D’un cos proper. I em deixo seduir per la calidesa, Per uns llavis delitosos, delerosos. Per un aroma que embriaga.

Enfonsar-me en la teva carn. Mescla d’oceans de plaer. Dos cossos en conjunció. Pefecta, tal vegada Sentir els teus llavis sobre els meus. Llengües que cerquen El far on quedar-hi encegades. Les teves mans que recorren El meu pit. Les meves que s’enfilen Per la teva esquena.