Racó de Venus

Sóc l’únic que avui No corre pels carrers De la ciutat grisa. El cel plora. Llàgrimes que s’estavellen Contra els paraigües badats, Contra els vidres rabents, Contra els rostres Dels que volen aixoplugar-se. Camino lentament. Deixo que la pluja m’amari, Sentint el fred del vent Que projecta les gotes contra mi. Sóc l’únic que avui No corre pels carrers De la ciutat grisa. Habitant sol dels carrers Molls de tristesa, De grisor metàl•lica.

Una de les meves fantasies, Desitjades i inconfessables. T’has aturat al meu costat, Sense saber qui era, Sense saber qui ets, I amb tot l’atreviment M’has besat profundament. I has marxat tal com has vingut, Deixant-me clavat, Sense respiració, Las, sense alè, Amb el sabor dels teus llavis.

Sentir la pressió del teu sexe Sobre el meu ventre. Quan m’abraces. Quan m’arracones Contra la paret Excitat, excitada. Escolar la mà endins I notar l’escalfor Entre els meus dits, La palpitació del desig. Els meus pits contra el teu pit. Dues sagetes contra son objectiu.

Tanca els ulls. Tirem enrere el temps. Quan una espurna Encenia un gran foc. Quan les brases Semblava que s’allargaven Eternament. Quan amb la bogeria D’allò que és nou Rodolàvem ací o allà, Presos d’una febre dolça. Aquella follia El temps l’ha atemperada, L’ha reconduït Cap a viaranys Més civilitzats (si vols). Ens fem grans, potser. Madurem, diuen altres. Però deixa que, En aquesta hora, Recordi amb nostàlgia Aquells dies. No em penedeixo de res. I podria dir que Tampoc els enyoro. Vaig viure el passat. I visc el present. Amb tu. (A Vicent Andrés Estellés)

La línia del teu escot És un punt de fuga. Com un quadre renaixentista, Com les perspectives tècniques. Una línia que es perd En l’abisme del desig, De la imaginació quotidiana, En la justa proporció, Sempre mesurada, Sempre ponderada.