Racó de Venus

Una simfonia de notes Amara les meves oïdes. Disperses, sàbiament teixides, Com en aquella cançó. La teva veu és com la més perfecta De les peces musicals. Potser una òpera, potser un cànon, Potser un vals traslladat en el temps. Una combinació suggerent de sons, De tons, d’intensitats. A cau d’orella, En el cara a cara íntim, En la teva quotidianitat.

Carretera sinuosa, desconeguda. Revolts ferèstecs, ombrívols. Dreta, esquerra. Línies contínues i discontínues. Senyals de perill. Triangles fosforencents en la nit, Il•luminats pels raigs fugaços de llum. Segona velocitat. Tercera. Revolt a l’esquerra. Segona velocitat de nou. Accelero. Revolt a la dreta. Cop suau al fre. Inèrcia que m’empeny endavant. El teu cos és una gran xarxa de comunicacions. Tots els punts connectats per carreteres Imaginàries, imaginades. No hi ha autopistes rectes, Monòtones en la seva intensitat. La vida és un joc de conducció, Un recorregut pel teu cos, Curull de giragonces.

El so de l’aigua, Aquesta cascada artificial, Esmorteeix el so de la llàgrima Que cau sobre el paper. El silencia. Una gota que condensa Totes les frustracions passades... Presents... Futures... Una gota que destil•la com ets... Qui ets... què hi fas aquí... Esperes un somni, Algú que et transporti Al món de la imaginació. Que et faci reviure Records amagats, Plaers íntims. Palplantat, a la frontera que separa Dos mons, Cerques, ai las, els seus ulls. Pobre ànima solitària Devorada pel seu propi somni. Pobre ànima que plora Llàgrimes ofegades pel renou del món.

Part II Aliens a la realitat que us envolta, Descobreixes una màgia imaginada, Gairebé viscuda. Talment com en aquesta hora que, Asseguda, amb els ulls encara tancats, Un tro, metàl•lic, et torna a la realitat. El cafè, damunt la taula, ja no fumeja. L’escalfor s’ha extingit. La penombra encara bressola Els teus pensaments, els teus records. Un calfred recorre el cos. Una sensació de benestar t’inunda.

Part I Tanques els ulls. Asseguda en aquest espai, El cap i el cos s’envolen Envers un altre temps, Llunyà però proper, a tocar. Les seves mans en contacte Amb les teves. Ulls que es troben, Que tímidament s’esquiven, Però que per atzar o anhel (ai, las) Es tornen a trobar. S’atrapen. Es deixen atrapar. Unes mans que recorren l’esquena, Que hi troben recer, escalfor, desig. Uns llavis que amb tendresa Es descobreixen. Per primer cop. Nous sabors. Noves sensacions. Nous plaers. Et lliures a la seva essència T’agrada la seva olors, El sabor dels seus besos, L’electricitat que com dos cossos Conductors us transmeteu. Desitjaries despullar-lo, lentament, Besar-li tot el cos, Recórrer amb les mans, amb els ulls, Els indrets ocults del seu territori, Plantar-hi la bandera del conqueridor. Navegar per les seves aigües, Talment el capità d’un llagut, Darrere el timó, en una nit de tempesta.

Es fa clar sobre les ones d'una mar que es mou com tu i em fermenta la nostàlgia del teu cos per sempre pur. Jo esperava que tornessis un cop més aquesta nit; però ara sols tornen les barques carregades del teu buit. On t'amagues, on respires? Que no saps que em tens aquí, resseguint amb la memòria els racons del meu desig? Jo esperava que tornessis un cop més aquesta nit; però la mar s'endú les traces i jo et guardo sempre en mi.

M’encalces i em deixo encalçar, Seduïda pels teus gestos, Per la teva olor, Pel teu cos impur. Els teus ulls em despullen, Les teves mans fan la resta, Avançant pas a pas Per camins desconeguts. Llepa’m. Vull sentir com la teva llengua Escriu el discurs del plaer Sobre el meu cos, Incansable, extasiada, Deessa divina. Atura’t aquí, On saps que hi trobaràs recer. Enfonsa-t’hi, sense port, Sense presses. Jo et guiaré per aquest sender Fosc, humit, delitós. No miris enrere. Deixa que les meves mans Et mostrin el camí. A canvi d’aquesta concessió Tindràs el meu plaer als teus llavis, A la teva llengua. La teva boca tastarà el mannà diví.

L’excitació és un estat físic Nascut d’un estímul mental. Als qui, com jo, la imaginació desborda Patim en excés d’aquest estat. El costum, la rutina ens ha ensenyat A controlar-la, a dosificar-la, Àdhuc a reprimir-la. L’excitació és una tempesta d’estiu, Pluja que cau a gavadals, Un raig de sol de bon matí, Feridor, desvetllador, Una onada que trenca, violentament, Contra la roca. Instants, granets de sorra En la immensitat del desert, Paradís del desig.

Passejar pel teu cos És viatjar a indrets llunyans, Remots, inaccessibles. Com el caminant Que no té por de l’ascensió, De les pedres del camí, M’esmunyo per senders ferèstecs, Que oscil•len al ritme de l’orografia. Com el viatger Que vaga sense rumb fix, Segueixo els designis del destí, Capriciós, atzarós, Sempre imprevisible. El tren m’espera a l’andana D’aquesta estació solitària. Raigs de fum m’inviten A emprendre un viatge misteriós, Un viatge al regne del teu cos. Un viatge amb principi, Sense final, Amb els paisatges més bells mai vistos, mai contats.

Blanc o negre. Sí o no. Verd o madur. Dreta o esquerra. A dalt o a baix. M’estimes o em desitges? Amor o plaer, Plaer sense amor, Amor sense plaer? Per què és tant difícil Trobar la sinceritat? Per què és tant difícil Entendre’t? Que m’entenguis. Que ens entenguem.

Busca’m i em trobaràs. Sigues delicada però salvatge alhora, En dosis proporcionades, En cada moment. Sense por a les mancances. Sense por als excessos. Troba’m i em tindràs teu, Tot teu, Com tantes voltes he imaginat, Com desitjaria que haguessis imaginat. Entre llençols desfets, Lluny de rutines, Amb la urgència del desig, Amb la tendresa de la mirada. Tu i jo sols.

Voldria escriure els versos més bells que mai s’hagin escrit. Pujar al podi dels millors poetes de la història, Insignes noms de la humanitat. Voldria escriure els versos més bells Que mai s’hagin escrit. Que els mots recorrin el teu cos I allà on només s’hi arressera la imaginació. Voldria escriure els versos més bells Que mai s’hagin escrit. Però no puc. Perquè altres s’han avançat. Perquè altres ho han fet abans. Perquè no es poden escriure ja Mots tan bells. Perquè simplement no en sé.