Racó de Venus

Ui et diré coses a cau d'orella a la manera valenciana. Amb aquell apitxat dolç, sensual i erotitzant. Mots com el dels mestres -March, Estellés- enfollits d'amor, en les vesprades d'estiu, amb música de clavicèmbal, tal volta d'un tocadiscs. Ui farem l'amor a la manera valenciana (si és que existeix) , amb aromes de tarongina, amb regust de sal a la pell.

Somio que aquesta viola que reposa al teu costat, callada, immòbil, bé podria ser el meu cos. I que les teves mans l'acaronessin en treure'l de la presó on s'està. I que l'arquet fes sonar melodies exèlcies, divines, i que sapiguès arrencar algun sospir, tal vegada algun gemec, mentre una mà es passeja per l'esquena sense que ningú la vegi.

Com apareix el desig? Com se'n va, sense deixar rastre, un passat oblidat, tal volta mitificat? On és el mareig, el dolç verí de l'espera, caps desconeguts entre la multitud? On és el cercar-se per tots els racons, tots els racons, ànsia de descobrir, de gaudir, d'oferir? On és la petita mort dels sentits? On és el capvespre que s'escola, la matinada que veloç s'atansa? Com s'omple el buit que deixa aquest univers?