Racó de Venus

Anar-te despullant lentament. Llevar-te una a una Les peces que acreixen El meu desig. I assaborir eixos instants, Com el somelier que reconeix Les mil i una aromes Del bon vi.

Plora el cel. Llàgrimes silencioses S’escolen pels racons De la memòria De la gran urbs. Carrers, edificis, Cotxes, arbres... Tot queda moll D’aquesta tristesa Que emana del més profund Del teu ésser. Cau la tarda. Els llums elèctrics, Acabats d’encendre, Pinten un nou escenari Al drama quotidià. L’aigua, tantes voltes purificadora, és ara un parany mortal. Una malenconia t’envaeix. Et sostrau de la realitat. Et llança violentament Al fons de l’abisme. Impotent, Contemples com damunt El teu cap, el bri de llum Que et guiava, Es va fent més i més petit. Tanques els ulls. Potser per últim cop. En aquesta nit advenidora. Silenci. Foscor.

T’agrada conduir? –em preguntes, Mentre enfilo els revolts Del teu cos. Els sentits a l’aguait, prudent Davant les contingències Que pugui trobar pel camí; Gaudint del paisatge, De la companyia. Sí, m’agrada conduir.

No he gosat trencar la teva intimitat. Acompanyada per les ombres, Embolcalladca en el silenci de la nit, Jugues, bocaterrosa, Sota els llençols que dibuiexen el teu cos, Que delaten els teus moviments. No he volgut escapçar la intimitat del teu plaer. Alenades sonores Que m’han fet fantasiejar. Que m’empenyaven a acompanyar-te. He estat egoista I he volgut gaudir del teu plaer, En silenci, adormit, Immòbil. Però escoltant tots els teus moviments, Imaginant les teves mans Fregant el teu sexe. Febrós, moll, excitat. Com jo que, rendida, Exhausta, estasiada, T’has adormit.

M’encalces i m’alces, D’hora, a deshora, Ací, allà, onsevulla. M’encercles i m’acorrales, De dia, de nit, Dempeus, bocaterrosa. Sóc, de tu, a tu, Un satèl·lit: Incapaç de desfer-se De l’òrbita.

Obrir la porta i trobar-te al darrere. Abillada només amb les calcetes. La mirada insinuant, El somriure burleta. Els braços estirats Que m’empenyen a l’abisme.

Inunda el capvespre La ciutat d’aigües tranquil•les. Els darrers raigs de foc S’escolen pels racons, Vençuts per l’atmosfera Del capvespre boirós. Fa calor. La humitat es filtra per la pell. Fa l’aire més pesat, més dens. Vells, antics palaus Desdibuixen ses formes I projecten ses ombres En totes direccions. S’obre una balconada. Com si emergissis del Gran Canal, O d’una gran petxina nacarada, Una silueta em torba, Dama blanca en l’horabaixa veneciana. Cabells molls, rojos, Que regalen la teva espatlla De gotes juganeres. Capto l’instant, En color i en blanc-i-negre, Apropant el meu ull A la teva presència. Assegut en aquest vell cafè, Sobre aquest sòl centenari, Amb la humitat que amara mon cos, Mon pensament, mon desig.