Racó de Venus

Cau el teló En el vell teatre. Vellut vermell Amb un raig de llum Al centre. La platea és buida. Penombra i silenci. Espectres d’un passat esponerós Soterrat pels anys i la pols Es passegen entre butaques Esventrades i solitàries. Enrere queden els riures I els plors, Els drames i l’acció. El temps és una fossa mortal. Tot ho arrossega. Tot ho enterra. Quan aquestes parets morin Només en quedarà el record Cada volta més boirós, Més fràgil. Només aquests mots escrits.

La noia que mirava els trens Tenia la mirada perduda. Vagons, gent, passen Pel seu davant Sense veure-la. Ella els veia. Ara no. La noia que mirava els trens Era una estació perduda, Solitària, fosca. Ombra d’un passat Que l’atenalla i la turmenta. La noia que mirava els trens Deixava passar combois Sense direcció, Submergida en el seu oceà De dolor. La noia que mirava els trens No veia el rellotge Que consumia les hores Talment ella consumia les forces. La noia que mirava els trens Deixava que l’aire acaronés Els seus rínxols daurats, Estàtua immòbil A l’embat dels elements. La noia que mirava els trens Es confon amb el mobiliari De la vella, fosca estació. Parets escrostonades, Fanals que centellegen, Vies mortes. Són companyes de sa solitud. La noia que mirava els trens Ja no veu com passen, Ni tan sols els sent. Allà on seia només hi roman L’ombra trista de la buidor.

Fes-me cridar! Fins que se’m trenqui la veu. Fins que el plaer inundi Tots els racons del meu cos. Fins que els crits seqüenciats Ressonin un rere l’altre Com l’eco en la vall pregonda. Fins que t’encercli Amb cames i braços, Presoner del meu desig. Desbocat. Atàvic. Fins que no et deixi marxar D’aquest paradís terrenal, Embocallat de vellut roig.