Racó de Venus

Estimada Seshat , deessa de l’escriptura. Les teves paraules sàvies han trencat el llindar dels segles i han arribat a les meves oïdes. Que en feia de temps que no sentia parlar de tu! I ara, aquí, usurpant l’espai dels nostres amfitrions, podem explicar-nos els nostres secrets, els nostres neguits, els nostres anhels. Saps una cosa? Mentre vaig viure (vull dir, la meva vida terrenal, és clar) vas ser un dels meus miralls. No se’n parlava gaire dels egipcis llavors, però gràcies a un manuscrit antic, molt antic, vaig descobrir-te, i vaig començar a seguir les teves passes. Les teves històries em feien estremir, em feien volar la imaginació, volia ser com tu. I mira per on, ara compartim espai i compartim sensacions. Els nostres dits s’ajusten a les nostres mans. Algú va dir que Això pot ser l’inici d’una gran amistat. Crec que en el nostre cas podríem dir que Això és el començament d’un doll de complicitats, de secrets explicats entre deesses, a cau d’orella, amb la saviesa dels segle...

L’olor de la pluja Em porta el teu record. Un aroma humit, Amb un punt agre, Com el que donaves A la meva vida. Deixo que les gotes Plorin sobre el meu cos, Totes les llàgrimes Que no he plorat., Que refredin el teu record, Cada cop més llunyà, Cada cop més difús.

Empenys endins, Cada cop amb més força, Amb la cadència del meu cos. Dos eixos en perfecta harmonia. I et sento dins meu I m’excito encara més. I et domino. I en aquest domini No sóc més que la teva joguina, El trofeu d’aquesta nit.

Mans que sense cercar-se Es troben. Mans desconegudes Que la màgia uneix. Mans que frisen per atènyer Noves sensacions. Mans que s’entortolliguen, Que descobreixen nous camins, Noves geografies, nous paisatges. Mans que guien altres mans, Expertes, experimentades, Envers senders oberts Al llarg del temps. Mans que esgarrapen, Que estripen rutines, Que obren finestres A la recerca d’aire nou. Mans que sense cercar-se S’han trobat. (Paraules de Venus, deesa de l'amor, en resposta als versos de Seshat , deessa egípcia de l'escriptura. Seshat, crec que això pot ser el principi d'una gran amistat, un diàleg entre deesses que s'expliquen les seves intimitats a través dels segles)

Em dius que sóc el teu amant amable, Que no pots viure gaire temps sense mi. I quan m'escoltes el temps se't fa agradable, Estirada en el teu llit sense poder dormir. T'has demanat què he fet de la meva vida. Imagina't tot el que he perseguit. Ningú no sap en quina nit escollida Cent ampolles vaig buidar, però avui estic aquí. Només ho faig per tu, ara que et tinc aquí al meu davant. Només ho faig per tu, ara que estàs aquí al meu costat. Només ho faig per tu, que m'escoltes callada en silenci. Només ho faig per tu. Em demanes per què ho faig; només ho faig per tu. Em demanes per qui ho faig, si m'escoltes callada en silenci, Només ho faig per tu. (Sau, del disc Per la porta de servei )

Estirada sobre una roca Ofereixes el teu cos nu a Neptú Que amb la seva fitora Esguarda el reialme del mar. Estirada sobre l’arena El sol acarona la teva pell, Bruna, colrada per vivències Quotidianes. Estirada a la vora de la mar Les onades recorren el teu cos nu. Dibuixen formes fugisseres, Capricioses. Besen el teu territori, Talment com l’amant Que et captiva, Que et fa sentir plena, Que et desitja nit i dia. Et deixes esguardar. Acaronar, Besar. Extasiada de plaer.

M’agradaria tenir el valor Per acostar-me a tu I dir-te a cau d’orella Que vull ser el teu amant. I tu, sorpresa, Enigmàtica, No m’engeguessis Amb la mirada irada. Sentir com el desig glat Al teu interior.

La transferència d’informació A través dels bytes És proporcional A la intensitat de la conversa. Frueixo amb les teves paraules, Justes, excitants, Sense cap concessió a l’atzar, Mots que em transporten A una altra dimensió. Joc de seducció De dues ànimes trobades Que no se cercaven. Des d’aquesta cambra estant És talment com si fossis Al meu costat. Et sento propera. Et veig nua. Sento el teu alè. El teu pit que batega, Que s’encén amb el contacte Dels meus llavis. Les teves mans Que m’empresonen contra tu, Que em cremen A cada moviment Que recorren el meu cos. El teu sexe Mulla els llençols De seda, Al contacte Dels meus dits, Dels meus llavis, De la meva llengua Que s’obre camí Entre els plecs roents, Brillants, enfebrits. Aixeco els ulls. Veig el teu rostre. El rostre del plaer.

Els focus il·luminen El teu cos jove. Vermell, blau, verd. Et contorsiones Al ritme dels baixos, Un so apagat, Sord, monòton. Centeners de persones T’envolten, Però estàs sola. Sola en el teu orgasme Fingit. Sola esperant Que algú et rescati.

Estratègicament descordat, Les mirades es dirigeixen, Com un punt de fuga, Cap al teu escot. L’últim botó és un desafiament A la cobdícia humana, Una prova per al desig Més instintiu. Un trampolí perfecte On deixar-s’hi anar, On la gravetat apliqui la seva llei, Impassible, desitjada. I caure al fons Del paradís imaginat, Fosc, delitós. I morir-hi lentament, si cal.

Seus al meu davant, Vestit blanc, pell bruna Daurada pel sol. Em mires, em somrius. Una mirada penetrant, Un somriure embriagador, Que em deixen glaçat, Però em fan glatir de desig. Acostes els llavis a la meva orella I murmures mots incomprensibles. La meva cara d’estupidesa Et fa somriure. Tornes a acostar-te, I ara sí que sento una veu sensual Que em diu: - Sóc Venus, deesa de l’amor, - Sóc Afrodita, deesa de la bellesa.

Les onades bressolen el meu vaixell, Petit llagut en la immensitat del teu oceà. La tempesta feréstega En una nit només il·luminada Per espurnes d’estrelles, Em duu el timó de dreta a esquerra, Les veles amunt i avall, Seguint el ritme de la respiració del mar, Enfollit, excitat, Desitjós d’ensorrar-lo, D’engolir-me en la seva orgia de plaer. Vull cercar un pont, Un entrant a la terra. Fondejar en aigües tranquil·les I abandonar-me en els teus braços, Nedar en el teu cos diví I fer totes les ofrenes que es mereix: Com el devot que s’inclina Al davant de la divinitat, M’agenollo a tu I ofereixo el meu cos, la meva ànima. Poruc de la tempesta Que allà a fora assota l’existència.

Surts de l’aigua amb moviment cadenciós, Talment Venus emergint de la petxina, Majestuosa, curulla de vida. Les onades són les ales Que t’acosten al cel, Perfecció de la natura humana. L’oreig bressola els teus rínxols Fils teixits amb l’or més preuat, Espurna que cega els meus ulls. Com Venus, diria que ets divina, Deesa d’amor, de la passió celestial, Mentre m’encises sense saber-ho.

Una cançoneta agraït Us cantaré de seguit Per treure’m el neguit Que porto dins el pit. És un agraïment sincer A la Guspira estimada Que m’atorga encantada El premi Trempamulla. Guspira, sense embuts, El company de Venus et canta Aquesta senzilla tonada Perquè t’alegri el dia, Àdhuc la matinada. I recorda que pel racó Sempre tindràs erotisme: Unes voltes amb picardia, Altres amb follia.

Sóc un espectador del teatre del món, Sóc un admirador de la bellesa femenina. Aquí i allà, de nit o de dia, Admiro els vostres cossos venero la vostra bellesa, Gaudeixo amb tots els sentits Dels instants de goig que m’oferiu, Espectacle per als sentits. A voltes pròximes, A voltes llunyanes, Sou actrius d’aquest gran teatre mundanal, Sou protagonistes de la tragèdia i la comèdia, Sou les directores de l’espectacle De la bellesa excelsa. Dones, deeses dels sentits, Manà dels homes de la terra.

Màgia. I escrius el seu nom. I els dits segueixen el ritme del teu cor, la música del teu pensament. I t'imagines qui hi ha a centenar de bytes de distància: els seus ulls, la seva boca, la seva mirada. Mires per la finestra. Tanques els ulls. De la foscor, apareix majestuós, talment un déu, desdibuixat en la penombra de la nit de la ment. I no pots reprimir un calfred que recorre tot el cos. L'ombra de la decepció et ronda per dins. Obres els ulls i ell t'espera. milions de píxels a la pantalla revelen que encara és aquí, esperant la teva resposta.

Què més necessites Per saber que et desitjo? Besar els teus llavis Com si fossin un gelat delitós. Jugar amb la teva llengua, Mossegar-la. Cercar els fruits saborosos Del teu cos: Els mugrons encesos, Els lòbuls tendres, Els peus delicats, El cràter del teu ventre. I arribar al jardí dels aromes, Badia del plaer. Què més necessites Per saber que et desitjo?

Unes sabates al rebedor. La samarreta al passadís. La faldilla a la porta de la cambra. Les calces als peus del llit. El teu cos nuu, anhelant, Estirat, amarat de suor, Curull de plaer, exhaust. Les restes de la batalla. El territori conquerit.

Un dia et sorprendré. T’assaltaré quan menys t’ho esperis, Per la reraguarda, Amb traïdoria. Et xiuxiuejaré mots tendres, Dolços com la mel Que destil·la el teu cos. I et besaré el coll isnell Mentre el teu cap es decanta I et deixes fer. I les meves mans Recorreran els teus braços, I el teu pit sinuós, I, juganeres, descordaran La camisa que els oprimeix. I tancaràs els ulls I murmuraràs com si somniessis. I et desfaràs el cabell, Com la primera vegada, Mentre d’una revolada, Et giraràs i em besaràs amb ferotgia. I el teu sexe i el meu Es buscaran Trencant els barrots de la presó Que els engabia.

Jo també em faig palles. Sí, em masturbo, què passa? No és una qüestió que em deixis més o menys satisfeta, no. És una qüestió de necessitat personal, de llibertat, d’independència. No entenc com és que no t’ho podies haver imaginat. Em dóna la sensació que encara em coneixes poc. Ho solc fer quan te’n vas, com a colofó de les nostres trobades. En tancar la porta, tant si hem follat com si no, m’estiro al llit, bocaterrosa. I penso en tu, i en els meus amants. A poc a poc, la meva imaginació comença a recórrer els camins del plaer. I sempre és el mateix. Els meus malucs inicien un moviment rítmic, talment com si estigués damunt teu. La meva mà, fins ara inactiva, es desplaça suaument fins al meu cony, encara presoner del teixit de les calces. Però puc sentir la meva excitació com truca a la porta, com la humitat es comença a destil•lar. En aquest punt m’hi puc estar estona, molta estona, tocant-me, acariciant-me com jo només sé fer, com cap de vosaltres no arribareu a saber mai, ni tan...

El teu cos és poesia. Sí, ho sé: tòpic, Maldestre metàfora d’aprenent. Però no se m’acut res més Per descriure les sensacions Que em produeix. Com el poeta amb els mots, Enfilo petons per la teva superfície, Imaginada, desconeguda.