Racó de Venus

M’atrapa el moviment del pèndol. Esquerra, dreta, esquerra, dreta. Com el batec del teu cor Quan recolzo el cap sobre el teu pit, Suat, després de l’orgasme. Un bum, bum, bum, bum Que ressona a la meva oïda. Com els moviments quan calvaques Sobre meu, Lliurada al plaer, els ulls tancats, El cabell onejant capriciós, Els pits ballant la dansa que marquen Els teus malucs. Com la mà que recorre el meu cos, Com la mà que recorre el teu, Nua, solitària, imaginada -i no per això menys real. Un so sord em torna a la realitat. Una nova peça de Foucault ha caigut. El pèndol segueix oscil·lant. M'atrapa son moviment.

Ella el mira. El la mira. Ella somriu. Ell somriu. Ella aparta la vista. Ell no. Ella torna a mirar. Ell retroba els seus ulls. Ella torna a somriure. Ell riu. Ella fuig, Empesa per un impuls, Per un impuls electromecànic. Ell la veu marxar. Barreja a parts iguals de tristesa i alegria. Quiet, sense moviment. Una botzina el treu de l’abstracció. El semàfor és verd.

Com un follet en la nit, Vindré a visitar-te, A espiar el teu espai, Els teus quefers. No em veuràs, Però hi seré: En cos, en ànima. Deixaré pistes De la meva presència Sobre el teu cos. Un floc de cabells Que cau a la cara. Un pessigolleig Als llavis. Una escalfor que puja I recorre l’espinada. Deu ser un estat d’ànim, Deuen ser imaginacions, Et diràs. Però sóc jo. Que acarono els cabells. Que beso els llavis, El coll. Que passo els dits Pel teu escot. Que m’obro camí Per la presó del teu sexe. Sóc jo.

Escric versos en un tovalló de paper, Lluny de mirades insinuants, Provocadores de desig, En un racó del meu desassossec. Cadena de lletres enllaçades, Que surten sense pensar-ho, Automàtiques, capricioses. Duc els teus ulls dins meu, Una mirada franca a voltes, Misteriosa altrament. Sempre sorprenent, Sempre interessant. Curiós el joc que s’estableix Entre tu i jo: Les meves paraules es perden En aquest paper que acabarà cremat; Les teves mirades, interrompudes Quan els meus ulls i els teus Es troben.

On rau la sensualitat d’aquest tatuatge al turmell? On rau l’excitació que em suggereix el pírcing al llavi? On rau el desig que desprén Aquesta porció de roba interior Que s’insinua sota els pantalons? On rau l’erotisme d’aquest floc que cau, Aleatòriament, per l’espatlla nua? On rau el plaer que em provoca L’espectacle de la dona? En tota la seva magnitud, Amb totes les seves essències.

La ciutat sembla més trista Amb aquesta pluja insistent. Ploren els edificis, Llàgrimes d’un passat dolorós, D’un present angoixant, D’un futur incert. Ploren els vianants Enfundats en andròmines impossibles, Al ritme accelerat de la vida, Amb artilugis absurds T’atures al mig del carrer, Solitari, il•luminat tènuement Per aquest vell fanal. La teva silueta es retalla en l’asfalt, Moll, llàgrimes d’un món en decadència. Tu també plores. Per tot el que ha estat i no serà. Pel que no ha estat i serà. Les teves llàgrimes es mesclen Capriciosament amb les de la pluja. Juntes formen la cançó de la desesperació.

Part II El temps s’atura. L’espai s’esborra. Tu i jo sols. En aquest oasi de calma, En aquest racó secret, Amb el cant de l’aigua que, rítmicament, Com els nostres cossos alliberats, Crea melodies de seducció. Cossos que han traspassat La dimensió de la realitat. Que es compenetren, Que se satisfan, Amb l’altruisme del desig compartit. Com si la calma del mar Fos el preludi del temporal.

Part I Estirats. En aquesta cala pregonda, A recer de vents i onades, De la realitat opressora, Contemplo el teu esguard. No calen paraules per sentir que em desitges. No em calen paraules per dir-te que et desitjo. Focs follets espeterneguen als nostres ulls. Acosto els meus llavis tímidament als teus. Festeig gairebé imperceptible, Com dos infants que descobreixen el cos. Un calfred em recorre l’espinada I s’instal·la al moll de l’ànima. Sensació pràcticament enterrada En el racó dels records.

La meva ploma voldria escriure Versos sobre el teu cos. Els versos més bells mai escrits. Rimes i metàfores pintades Amb tinta duradora, Indemnes a l’aigua, Al pas del temps. Sonoritats sensuals que despertin El desig anhelat, Que arribin ben endins De la teva ànima. Un sonet, potser una estança, Que s’arrapi a la teva geografia, Que s’hi fongui, Que s’amari dels teus encant, Del teu plaer. Versos joganers que cerquin Els espais més deliciosos, El jardí de les aromes, El paradís del delit.

El teu cos és un full en blanc On hi ha escrites les petjades Dels teus amants. Llavis, llengües, Dits, mans Que han solcat rumbs capriciosos, Sotmesos al delit de l’atzar. Un traç invisible que, Tanmateix, forma part de ta essència, De ta vida. Ets qui ets gràcies a aquests viaranys De l’experiència. I no ets gràcies als espais en blanc Que hi ha en aquest full. Aquest full que és el teu cos. (Imatge procedent del bloc Dona i mar )

M’esguardes des de l’altra banda del mirall. Imatge inassolibre, efímera, Que en uns pocs instants desapareixerà. Les portes s’obriran I abandonaràs la nau. Jo, com el capità, Agafaré fort el timó I entomarè el temporal, Cantaré la cançó de la tristesa. Maleeixo no haver seguit El teu somrís, El frec a frec dels nostres braços.

Ensenya’m el camí de la teva ànima. Ensenya’m els racons ocults Del teu pensament. Deixa’m descobrir l’essència Dels teus desitjos. Deixa’m saber els amants Que t’han derrotat. Vull conèixer com és La teva intimitat. Vull conèixer Les batalles que has guanyat. Encara que em faci mal. Encara que sé que em farà mal.

Geometria convertida en obsessió, Una passió exacerbada. Línies rectes que desfilen A l’infinit, Corbes que s’endinsen sinuosament Vers paratges ignots. Figures geomètriques Incrustades al teu cos. Sotmeses a fórmules matemàtiques, Reduïdes a una única incògnita. Tu.

Els teus pits formen un cercle perfecte. I dins el gran cercle, El petit cercle de l’aurèola, roja, Promontori elevat del plànol sinuós De la sina. I al cim, esponerós, desafiant, El mugró, Petita cirera que corona el territori. Altiu, provocador, Atreu totes les mirades. Raig de desig Que administra amb cautela, Conscient de la seva superioritat, Orgullós de les seves reaccions.

He tastat els teus llavis de matinada, Encara mig adormida, Murmurant paraules de l’inconscient. He vist despertar l’excitació de l’instant, El desig fugisser, adormit entre els llençols, en els racons de la memòria. He sentit els moviments del teu cos, Instints alliberatsm Efímers, sincers. Les meves mans cerquen les teves, Refugiades al teu sexe, Recorrent camins apresos al llarg del temps. Però encara per descobrir.

Vine al meu costat. Seu. Relaxa’t. Deixa que acosti els meus llavis A la teva orella. Que murmuri secrets Que duc amagats al dins, Profundament, gravats a la pell. Deixa que et digui Que em provoques. Deixa que et digui Que jo també et provoco. Maliciosament, Els llavis s’acostaran al lòbul, I les dents el mossegaran. Sentiràs l’alè de la respiració, Com s’accelera, Com la passió es desboca, Com la llengua s’endinsa En el laberint. I t’assaltaré. En un combat sense guanyador, Sense perdedor. En un cos a cos consentit, Atrapats en un temps, En un espai fictici. Un univers de desig latent. Vine al meu costat. Seu. Relaxa’t. El fictici esdevé real.

Mira quins versos que vaig trobar l'altre dia, Seshat, tot regirant calaixos de cartes d'amants. Volia compartir-los amb tu perquè eren d'un amant molt especial. Asseyala'm, si et plau, el meu camí amb el teu gest mutilat i diví... vers on? Senyora d'una terra morta, mires, cruel, amb un somriure antic aquest temps, massa vell per ser-te amic, perquè saps que dels dos ets la més forta Tu, que només ets bella! Mabre groc, no sollat per les llagrimes ni el foc. (Màrius Torres)