Racó de Venus

Unes cames llargues Que baixen les escales. Botes altes. Mitges negres. El so dels talons Que colpegen les lloses. Talment el ritme de l’erotisme Dels teus moviments. Una dansa sensual.

Sentir els llavis sobre el meu sexe. Perdut el referent temporal, l’espacial. La teva llengua explora Tots els racons, Amatent a les batzegades de plaer. Em mires i em perdo En els teus ulls felins, Mirada lasciva Que em recorre l’espinada.

Enfundat en el teu uniforme Deixes passar o atures Els cotxes En un ritual uniforme. Sempre et miro Amb la son a les parpelles Embadalida amb les meravelles De la teva gesticulació. I avui, trencant l’habitud, M’has mirat. I el teu somriure he admirat, Conscient que l’autoritat El cor m’ha aturat. Ni la fressa de les botzines Ni la brillantor de tos ulls, Ni tan sols els somriures burletes, M’han llevat de l’estat De contemplació, de serenor, De benestar amb mi. I amb el món.

Delicadament, Com si fossin peces de fràgil cristall, Ajustes la roba interior al teu cos. Primer les calcetes. Després els sostenidors. Ritual que es repeteix cada dia, I que m’embriaga, del llit estant, Amb un ull mig cluc. Noto com la teva mà repassa Tots els detalls I no deixa cap plec a l’atzar. Peces d’un trencaclosques Perfecte. Erotisme que em bressola En el somnieig.

Rajos de sol acaronen mon cos. Las, ingràvid, S’hi passegen a pleret. Filant a l’atzar Camins invisible, Només perceptibles Pell endins. Rajos de sol que travessen Blaus marins, Que tornen ses algues verdes Al punt de mitjanit. Rajos de sol estimen mon cos, Amb la melodia embriagadora Atàvica, de les onades. Balanceig interminable Que bressola i ondula Els teus besos. Rajos de sol que travessen Blaus marins, Que fan cantar ses sirenes, A milers de quilòmetres d’aquí. Rajos de sol que colren ma pell, Embat imperceptible D’una energia positiva., Nèctar de vida, Escalf com tos besos. Rajos de sol que travessen Blaus marins, I perlen la mar De milers d’estrelles brillants. I el meu cos de desig desmesurat. (A J. M. Oliver)

Et pots quedar al meu costat si no parles de calor (...) Sensual i experta, estranya i perversa portes el foc en el cos Sé que tinc la nit guanyada sé que en qualsevol racó d´ara fins la matinada lleparé la melmelada del teu cos M´has deixat el cos mullat viciós i ple de suor (...) Sensual i experta, estranya i perversa no vull que te´n vagis, vull menjar-te els llavis vull viure de pressa abans que s´acabi deixa córrer el foc pel cos.

Et despertes, nua, Engalanada amb la son Al cos. I voltes pel llit, A la recerca del meu cos, Presoner de Morfeu. I et tornes a adormir, Fosa en una figura geomètrica. Perfecta.

La teva veu m’arriba metàl•lica, Llunyana però inusitadament càlida, Extremadament agradable. Creus que sóc qui ni sóc. Però no sóc jo la que creus que sóc. Jo ni tan sols tinc aquest dubte: Ets un perfecte desconegut, Amb una veu que em captiva, Que em fa imaginar, Que m’arriba a través d’un satèl•lit, A milers de quilòmetres d’ací. Però potser tan a prop... Qui sap? Vull allargar aquest instant, Gaudir de l’embruix Dels teus mots, Estranyament balsàmics En la immensitat de l’univers.

Ressegueixo amb la memòria Els racons del meu desig. I m’alimento d’aquest plaer Del record, D’hores passades al teu costat. Temps fugit que ja no tornarà. Devorat per hores, Dies d’absència. Desassossec. Solitud. (A Relk )

Despertar al matí amb els teus besos. Adormir-me cada nit amb els teus llavis. Beure’n quan en tinc set, Font pregonda de desig. Tastar dia i nit El manà de la teva carn.

Si em mires i et miro I apartem la vista, Els ulls temerosos, Incòmodes, Durant uns segons... Si em tornen a mirar I et torno a mirar, Coincidència en temps, Sense marge a la casualitat.... I apartem els ulls, Culpables d’haver caigut En una xarxa invisible, Jurant-nos interiorment Que no ho tornarem a fer... I si, malgrat tot, tornes a dirigir Els teus ulls cap als meus. I jo els meus envers els teus. Com s’atrauen els imans. I ja no podem reprimir el somriure... Per què mai no em dius res? Per què mai no et dic res? Temor a trencar la màgia De la imaginació. La reiteració d’un joc de mirades Enigmàtiques.

Com el monjo que, devotament, Cerca consol en Déu, M’agradaria trobar-lo a mi també. I resar una pregària Per la meva ànima damnada, Enverinada pel tacte dels teus dits, Pel gust dels teus llavis, Pel so de les teves carícies. Agenollar-me davant la teva imatge, Majestàtica, magnànima, I creure que, allà estant, Mes pregàries arribaran a tu. Que sàpigues que et somnio, Que et desitjo, Que ets l’objecte de ma oració.