La llum tènue il·lumina l’estança. L’olor dels pigments inunda l’aire. Com un vell artesà, El pintor dibuixa les línies sinuoses Del cos femení. Tot és quiet a la cambra. El temps s’ha aturat I sembla que contempli l’obra magna Del creador. A poc a poc, els traços prenen forma, Les línies convergeixen Fins a definir un cos jove. Els colors es combinen. Ombres i contrastos Moldegen allò que només eren traços fugaços. L’espelma s’esllangueix En la calidesa de la cambra. Mes no cal ja més llum. Com Fènix reneix de ses cendres, El cos de la donzella Irradia un reflex intens, Encegador. Nua sobre llençols de setí, Obre els ulls amb el darrer traç del mestre. Sent el pessigolleig del pinzell Que esmena les darreres imperfeccions Del seu cos perfecte. Obre els ulls. Esguarda poruga el pintor. I abaixa avergonyida la mirada Davant el Creador.