Tren

Passejar pel teu cos
És viatjar a indrets llunyans,
Remots, inaccessibles.

Com el caminant
Que no té por de l’ascensió,
De les pedres del camí,
M’esmunyo per senders ferèstecs,
Que oscil•len al ritme de l’orografia.

Com el viatger
Que vaga sense rumb fix,
Segueixo els designis del destí,
Capriciós, atzarós,
Sempre imprevisible.

El tren m’espera a l’andana
D’aquesta estació solitària.
Raigs de fum m’inviten
A emprendre un viatge misteriós,
Un viatge al regne del teu cos.
Un viatge amb principi,
Sense final,
Amb els paisatges més bells
mai vistos, mai contats.