Venècia

Inunda el capvespre
La ciutat d’aigües tranquil•les.
Els darrers raigs de foc
S’escolen pels racons,
Vençuts per l’atmosfera
Del capvespre boirós.

Fa calor.
La humitat es filtra per la pell.
Fa l’aire més pesat, més dens.
Vells, antics palaus
Desdibuixen ses formes
I projecten ses ombres
En totes direccions.

S’obre una balconada.
Com si emergissis del Gran Canal,
O d’una gran petxina nacarada,
Una silueta em torba,
Dama blanca en l’horabaixa veneciana.
Cabells molls, rojos,
Que regalen la teva espatlla
De gotes juganeres.

Capto l’instant,
En color i en blanc-i-negre,
Apropant el meu ull
A la teva presència.

Assegut en aquest vell cafè,
Sobre aquest sòl centenari,
Amb la humitat que amara mon cos,
Mon pensament, mon desig.