M’encalces i m’alces,
D’hora, a deshora,
Ací, allà, onsevulla.
M’encercles i m’acorrales,
De dia, de nit,
Dempeus, bocaterrosa.
Sóc, de tu, a tu,
Un satèl·lit:
Incapaç de desfer-se
De l’òrbita.
Impossible concentrar-se. Balanços, estratègies, Màrqueting, terminis... Impossible concentrar-se Amb aquests ulls, Amb aquest gest. Sensualitat en estat pur. Impossible escoltar, Impossible no perdre’s. No despullar-te amb la mirada. No aïllar aquesta sala, Tu i jo sols, Amb la cadència dolça De la teva veu, Dels teus ulls de maragda, De la mirada que es clava Ben endins. Impossible no sotmetre’s A la imaginació Més delitosa.
Comentaris
Rita: Oi tant...
Teresa: Gràcies. Avui he complicat una mica el llenguatge.
i la força de l'atracció del planeta al satèl·lit... o és a l'inrevès?
tant se val si l'atracció és mútua, no?
;)
Hèctor: Gràcies per l'afalac. Però em sembla que és excessiu.
Bimbonocilla: A deshora... tothora és encantador.
Mar: Tant se val, i tant.
Genial! Com sempre...
Els teus versos m'acorralen! :)