Salta al contingut principal

Sóc l'únic


Sóc l’únic que avui
No corre pels carrers
De la ciutat grisa.

El cel plora.
Llàgrimes que s’estavellen
Contra els paraigües badats,
Contra els vidres rabents,
Contra els rostres
Dels que volen aixoplugar-se.

Camino lentament.
Deixo que la pluja m’amari,
Sentint el fred del vent
Que projecta les gotes contra mi.

Sóc l’únic que avui
No corre pels carrers
De la ciutat grisa.

Habitant sol dels carrers
Molls de tristesa,
De grisor metàl•lica.

Comentaris

maria ha dit…
Sempre hi ha algú més...
Molt bonica.
mar ha dit…
deixar que la pluja m'amari...
m'agrada sentir les gotes que regalimen coll avall en contrast amb la fredor del vent i la solitud dels carrers...
Anònim ha dit…
Per què dius que plora el cel?
I caminaves despullat?
I a què feien olor les gotes de la pluja?
I què has fet amb elles quan has arribat a casa?


Onze de setembre.
(Onzembre)
INDEPENDÈNCIA!
Guspira ha dit…
A vegades va bé amarar-se de pluja... deixar que els pensaments es renovin amb la frescor de l'aigua o simplement deixar que l'aigua aclareixi els pensaments...
M'agrada la sensació, m'agrada veure el cel quan plou...
Anònim ha dit…
No soy la unica que camina por esta ciudad...Esta repleta de cuerpos,que a estas horas, caminan como automatas bajo los rayos del sol...Me gustaria que tan solo por unos minutos,lloviera para verlos correr y esconderse....y asi poder disfrutar de mi ciudad a solas bajo la lluvia.

Entrades populars d'aquest blog

Reunió

Impossible concentrar-se. Balanços, estratègies, Màrqueting, terminis... Impossible concentrar-se Amb aquests ulls, Amb aquest gest. Sensualitat en estat pur. Impossible escoltar, Impossible no perdre’s. No despullar-te amb la mirada. No aïllar aquesta sala, Tu i jo sols, Amb la cadència dolça De la teva veu, Dels teus ulls de maragda, De la mirada que es clava Ben endins. Impossible no sotmetre’s A la imaginació Més delitosa.

Confessió

Jo també em faig palles. Sí, em masturbo, què passa? No és una qüestió que em deixis més o menys satisfeta, no. És una qüestió de necessitat personal, de llibertat, d’independència. No entenc com és que no t’ho podies haver imaginat. Em dóna la sensació que encara em coneixes poc. Ho solc fer quan te’n vas, com a colofó de les nostres trobades. En tancar la porta, tant si hem follat com si no, m’estiro al llit, bocaterrosa. I penso en tu, i en els meus amants. A poc a poc, la meva imaginació comença a recórrer els camins del plaer. I sempre és el mateix. Els meus malucs inicien un moviment rítmic, talment com si estigués damunt teu. La meva mà, fins ara inactiva, es desplaça suaument fins al meu cony, encara presoner del teixit de les calces. Però puc sentir la meva excitació com truca a la porta, com la humitat es comença a destil•lar. En aquest punt m’hi puc estar estona, molta estona, tocant-me, acariciant-me com jo només sé fer, com cap de vosaltres no arribareu a saber mai, ni tan...

Fantasia inconfessable

Una de les meves fantasies, Desitjades i inconfessables. T’has aturat al meu costat, Sense saber qui era, Sense saber qui ets, I amb tot l’atreviment M’has besat profundament. I has marxat tal com has vingut, Deixant-me clavat, Sense respiració, Las, sense alè, Amb el sabor dels teus llavis.