Com se'n va,
sense deixar rastre,
un passat oblidat,
tal volta mitificat?
On és el mareig,
el dolç verí de l'espera,
caps desconeguts entre la multitud?
On és el cercar-se
per tots els racons,
tots els racons,
ànsia de descobrir,
de gaudir,
d'oferir?
On és la petita mort
dels sentits?
On és el capvespre que s'escola,
la matinada que veloç s'atansa?
Com s'omple el buit que deixa
aquest univers?
Comentaris
I si tot això s'acaba és perquè ja no és tan sorprenent, perquè la monotonia potser l'ha guanyat i ens adonem que hem deixat de tremolar... i el buit que deixa aquesta sensació és immens, però un dia, de sobte, pot tornar a aparèixer aquest desig, potser perquè un gest insignificant ens ha fet tornar a tremolar, potser perquè sense cercar hem trobat uns ulls desconeguts que ens han agradat, potser perquè hem descobert nous racons on ens hi sentim a molt a gust...
Per cert, són uns versos preciosos... ja veus, m'has fet pensar... :)
quan l'espera es fa soportable
desapareig el desig.
el com, continua essent un gran misteri, també per a mi.