que alçava els ulls al cel
i comptava estels infinits,
jo contemplo el firmament
que s'obre en la teva pell.
Esquena pigada d'estrelles
que són una porció d'història,
un record viu i permanent.
Qui pogués abastar-les totes encara!
Tancar-les en una campana de vidre,
saccejar-les com aquelles boles
amb figures estàtiques i neu simulada.
I fer-les volar en una gàbia de cristall
pel sol fet de saccejar records
i il·luminar la foscor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada