El vent fueteja els meus pensaments. Freda tramuntana que em fa reviure
El teu record.
El mateix vent que s’endugué
Els teus besos,
Les teves carícies,
La passió que ens consumia tothora.
El mateix vent que, rancuniós, cruel,
S’endú la boira del teu record.
Lentament, en un procés gairebé imperceptible,
S’ha endut els teus ulls,
Els teus cabells,
Els teus pits,
La teva olor,
Protegida per aquesta boira
Que en servava el record.
Comentaris
No deixis que et trastoquin els vents etesis. Al cap i a la fi, és bo servar la remembrança...
Rita: Gràcies. Les coses tristes, per molt que siguin tristes, es poden explicar amb paraules belles, que si no les fan boniques, com a mínim les fan menys dramàtiques.
Guspira: Servar, segons el gran Alcover-Moll, ve del llatí 'servare', una font clàssica, doncs, que en català antic s'emprava molt. Sí, veig que t'ha agradat molt. Gràcies pel consell: intentaré que aquests vents no em trastoquin (encara més).
el vent i la boira que s'enduen records i pensaments són els mateixos que deixen passar nous besos, noves carícies, nova passió,...
i et porten nous ulls per mirar, nous cabells per acariciar, nous pits per assaborir i noves olors per ofegar-s'hi...
i nova vida per viure...
Vinicius de Moraes.
I quanta raó té... no?