
Nua, emmig del llac,
Contemples l’horitzó,
L’infinit, mirada perduda
En un espai indeterminat.
Passen els dies pel davant:
Els núvols de tempesta
I el sol feridor de primavera,
La calor de l’estiu,
Les fulles que cauen
I que trenquen l’harmonia
Del seu repòs.
Recolzada en la pedra,
Ets aliena al pas del temps.
Sempre hermosa,
Sempre alba,
Nascuda del fons de les aigües.
Comentaris
Què deu fer? Esperar, reposar, plorar...
M'agrada!
Una abraçada Company!!
Oye, por cierto no me había percatado de ese traductor tan chulillo que tienes. Buenísima idea.
Sale un poco amontonado al traducirlo, pero es muy buena herramienta.
Gracias. (moltes gracies)
Lydia: Es una buena herramienta para los fragmentos más difíciles. El resto, ya se sabe... lenguas romànicas.
Jesús: Bella.
Mireia: Tot i el temps, ella sempre roman allà, nua, contemplant... contemplant-nos.
Maria: És una bona pregunta. No en conec cap d'escultor a qui demanar-li.
com si prengués vida...
Bimbonocilla: Gràcies.
Rosseta: Són alguna cosa més que pura pedra. Són sentiment.
Guspira: Una bona coda a aquests versos.