Salta al contingut principal

Estàtua

Imatge
Escrita per

Nua, emmig del llac,
Contemples l’horitzó,
L’infinit, mirada perduda
En un espai indeterminat.

Passen els dies pel davant:
Els núvols de tempesta
I el sol feridor de primavera,
La calor de l’estiu,
Les fulles que cauen
I que trenquen l’harmonia
Del seu repòs.

Recolzada en la pedra,
Ets aliena al pas del temps.
Sempre hermosa,
Sempre alba,
Nascuda del fons de les aigües.

Comentaris

Rita ha dit…
Unes paraules maques...

Què deu fer? Esperar, reposar, plorar...

M'agrada!
22 de maig del 2009, a les 12:06
El Company de Venus ha dit…
Gràcies, Rita. Suposo que espera, i hi ha moments que deu riure, altres que deu plorar...
22 de maig del 2009, a les 13:23
Albanta ha dit…
Saps?? Tinc enveja d'aquesta estàtua... que paraules més boniques...
Una abraçada Company!!
22 de maig del 2009, a les 16:03
Lydia ha dit…
Genial como siempre...
Oye, por cierto no me había percatado de ese traductor tan chulillo que tienes. Buenísima idea.
Sale un poco amontonado al traducirlo, pero es muy buena herramienta.
Gracias. (moltes gracies)
22 de maig del 2009, a les 16:48
Mireia ha dit…
Ho pot observar tot, malgrat el pas del temps, quina sort!
23 de maig del 2009, a les 13:13
maria ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
24 de maig del 2009, a les 12:49
maria ha dit…
Bonica poesia...bonica figura.De vegades penso, què deu pensar l'escultor quan la fa perquè li surti tanta bellesa?
24 de maig del 2009, a les 12:50
El Company de Venus ha dit…
Albanta: Sí que fa una mica d'enveja, és cert.

Lydia: Es una buena herramienta para los fragmentos más difíciles. El resto, ya se sabe... lenguas romànicas.

Jesús: Bella.

Mireia: Tot i el temps, ella sempre roman allà, nua, contemplant... contemplant-nos.

Maria: És una bona pregunta. No en conec cap d'escultor a qui demanar-li.
25 de maig del 2009, a les 8:50
mar ha dit…
l'estàtua em transmet serenitat... i acompanyada de les teves paraules la serenitat es cobreix de força interior...
com si prengués vida...
25 de maig del 2009, a les 23:24
rosseta ha dit…
Una estàtua sempre vol representar una persona però a la vegada inspira emocions i de vegades pensaments als que observem. Si a la foto li afegeixes el teu escrit, m'ha portat a un estat de nostalgia i bellesa, es queden tan quietes i boniques! Són alienes al pas del temps i a nosaltres, però per nosaltres són més que pura pedra.
29 de maig del 2009, a les 2:04
Guspira ha dit…
Com la més bella de totes les deesses que va se sotmesa a una encanteri i roman nua davant les mirades de l'eternitat...
31 de maig del 2009, a les 15:04
El Company de Venus ha dit…
Mar: És cert: les estàtues són serenitat.

Bimbonocilla: Gràcies.

Rosseta: Són alguna cosa més que pura pedra. Són sentiment.

Guspira: Una bona coda a aquests versos.
2 de juny del 2009, a les 8:51
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Reunió

Escrita per
Impossible concentrar-se. Balanços, estratègies, Màrqueting, terminis... Impossible concentrar-se Amb aquests ulls, Amb aquest gest. Sensualitat en estat pur. Impossible escoltar, Impossible no perdre’s. No despullar-te amb la mirada. No aïllar aquesta sala, Tu i jo sols, Amb la cadència dolça De la teva veu, Dels teus ulls de maragda, De la mirada que es clava Ben endins. Impossible no sotmetre’s A la imaginació Més delitosa.
17 comentaris
Més informació

Confessió

Escrita per
Jo també em faig palles. Sí, em masturbo, què passa? No és una qüestió que em deixis més o menys satisfeta, no. És una qüestió de necessitat personal, de llibertat, d’independència. No entenc com és que no t’ho podies haver imaginat. Em dóna la sensació que encara em coneixes poc. Ho solc fer quan te’n vas, com a colofó de les nostres trobades. En tancar la porta, tant si hem follat com si no, m’estiro al llit, bocaterrosa. I penso en tu, i en els meus amants. A poc a poc, la meva imaginació comença a recórrer els camins del plaer. I sempre és el mateix. Els meus malucs inicien un moviment rítmic, talment com si estigués damunt teu. La meva mà, fins ara inactiva, es desplaça suaument fins al meu cony, encara presoner del teixit de les calces. Però puc sentir la meva excitació com truca a la porta, com la humitat es comença a destil•lar. En aquest punt m’hi puc estar estona, molta estona, tocant-me, acariciant-me com jo només sé fer, com cap de vosaltres no arribareu a saber mai, ni tan...
24 comentaris
Més informació

Fantasia inconfessable

Escrita per
Una de les meves fantasies, Desitjades i inconfessables. T’has aturat al meu costat, Sense saber qui era, Sense saber qui ets, I amb tot l’atreviment M’has besat profundament. I has marxat tal com has vingut, Deixant-me clavat, Sense respiració, Las, sense alè, Amb el sabor dels teus llavis.
17 comentaris
Més informació