Racó de Venus

I, de cop, Sobtadament, Com un llamp En la foscor de la nit, La flama reneix, Com ho feu Fènix en l’antigor. I, de cop, Sobtadament, El teu tacte Sembla en el meu cos Espigues que reneixen De la terra erma.

Mentre te la xucle, agenollada davant teu, sento com convulsa a la meva boca. Alce els ulls i tope amb les parpelles abaixades, extasiat el rostre, els llavis mig oberts. T'hi pose un dit i me'l xucles tal com i jo t'ho faig a tu, febrós i dolç. I accelere el ritme a mesura que tu l'acceleres, delerosa de tenir-te al fons, de tastar-te al complet.

Temps de tardor. L'hivern entrarà sense avisar, de cop, sobtat. Deixarà el teu cos orfe de la nuesa de l'estiu que encara ressona als ulls. Privat dels teus racons els recrearé en la memòria. Memòria de besos encesos, de carícies que cremen, de desigs descontrolats. Corrents que arrosseguen els cossos cap a les profunditats del plaer més salvatge.

Fito els triangles amagats de totes les dames (o no) que passen pel meu costat. És com mirar als ulls d'una persona: tots són diferents, tots tenen el seu enigma, la seva ànima interior. Aquests triangles, confesso, em perden. Digueu-me viciós, potser. Sí, ho puc arribar a admetre. Pero, malgrat tot, em perden. Com s'ajusten els pantalons, els vestits, les faldilles o els perillosos leggins. Les formes que adopten: llargs, estrets, arrapats, carnosos... El misteri i el desig s'hi amaguen. L'exercici d'imaginar que et pots trobar un cop els despulles, un dolç plaer, una dolça fantasia.

La pulsió del desig m'acompanya avui en cada pensament. Cada acció, cada moviment, cada passa, m'assalta, em colpeja, em sacceja. Com l'arquitecte que donava a les seves obres formes naturals, erro ací, allà, veient només signes eròtics arreu. Et besaria, t'amanyagaria, et cenyiria, et despullaria, et faria vibrar, et xuclaria, lleparia i mullaria amb els dolços nèctars del cos. Jugaria amb els teus racons, descobriria allò que ja conec, i també allò que desconec, ràpidament, salvatgement, lentament, assaborint el tast especial. Avui ho voldria tot, i ara, i en qualsevol lloc, en qualsevol circumstànica. Perquè la urgència del desig s'ha de sadollar a l'instant i no deixar-la morir en la imaginació, no deixar que es corrompi dins el cos.

Sincronitzo les meves pedalades amb les teves. Just per posar-me darrere i veure, amb el perill de pendre l'equilibri, la ratlla que marquen les calcetes sota els pantalons. I em fascina el moviment dels malucs, cadenciós, hipnòtic, que abaixa el pantaló i deixa entreveure la costura de la peça. Tant és que abaixis ara la samarreta, ara la camisa, que voleia amb el vent. Tot torno a córrer lliure i em torna a encisar aquesta visió del teu cos. En allò que no es veu, en allò que s'intueix rau l'erotisme més deliciós. Calceta, tanga, més alta o més baixa, els vostres moviments són l'energia de seguir pedalant fins a perdre l'alè.

La conversa encèn els teus desitjos. I els seus. Tant se val la distància quan la unió virtual és gairebé immediata, connexió més enllà del ciberespai. L'impuls és irrefrenable, el morbo de l'ara i l'aquí, irresistible. Sents com la humitat t'inunda. I gairebé pots notar la seva, anunciada amb esbufets i gemecs que se't claven al cervell. Sents el so del seus dits que es claven al seu sexe, xop, calent, roig de desig. Notes com la sang se t'accelera, se li accelera. Com el dolç néctar del desig brolla i sadolla el cos.