Salta al contingut principal

Nit a la ciutat

Imatge
Escrita per

Les mans al volant.
Carrers deserts d’ànimes.
Fanals que projecten la soledat.

Busco la teva mirada
A cada cruïlla;
La teva presència
A cada semàfor.

M’aturo.
Un cotxe s’atura al costat.
Semàfor vermell.
Podries ser tu. Però no ho ets.

Vagarejo per carrers desconeguts,
Avingudes silencioses trencades pel brogit
Dels vehicles que no dormen.

Insomni mecànic.
Ànimes que cerquen
Potser també altres ulls,
Altres presències,
Enfundats en ses cuïrasses.

Comentaris

òscar ha dit…
de nit, moltíssimes ànimes busquen trobar altres ànimes. amb cuïrasses reals o metafòriques.
4 de novembre del 2009, a les 15:17
Six X ha dit…
potser no es troba el que es busca, potser es troba quelcom millor.
4 de novembre del 2009, a les 15:40
El Company de Venus ha dit…
Òscar: Sí, efectivament, cuïrasses reals o cuïrasses metafòriques.

Six X: Sempre és una sorpresa allò que un es pot trobar. El secret és no crear-se expectatives.
4 de novembre del 2009, a les 16:03
maria ha dit…
Tendim a buscar altres ulls.
Bona reflexió i molt certa...
4 de novembre del 2009, a les 22:46
Lydia ha dit…
Una noche aparentemente dormida está cargada de luces... y de sueños.
4 de novembre del 2009, a les 23:44
mar ha dit…
tots som eterns cercadors de mirades que reflecteixin la nostra essència i ens la retornin clara i nítida... tal com tantes vegades l'hem somniat...
4 de novembre del 2009, a les 23:56
moonlight ha dit…
rara sensació aquesta de creuere/voler que la persona que t'interessa està per tot arreu!
5 de novembre del 2009, a les 11:21
El Company de Venus ha dit…
Maria: Sí, sempre, sempre, sempre... cerquem altres ulls.

Lydia: Totalmente de acuerdo. Esa és la magia.

Mar: No es podia dir millor.

Moonlight: A voltes no és una persona en concret, però... És algú que et pot sorprendre en qualsevol moment.
6 de novembre del 2009, a les 14:35
polaroid mental ha dit…
a la nit, entre la foscor, es quant la soledat és més palpable, i és així, com mig cegues, busquem una mirada que ens salvi.
10 de novembre del 2009, a les 16:19
El Company de Venus ha dit…
Polaroid: Cert, busquem, en la desesperació de la soledat, uns ulls que ens comprenguin.
10 de novembre del 2009, a les 16:23
Guspira ha dit…
Sortim a buscar en la fosca nit el que no trobem en la claror del dia a casa nostra? potser sí...
29 de novembre del 2009, a les 21:13
El Company de Venus ha dit…
Guspira: O simplement el desconegut.
1 de desembre del 2009, a les 15:29
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Reunió

Escrita per
Impossible concentrar-se. Balanços, estratègies, Màrqueting, terminis... Impossible concentrar-se Amb aquests ulls, Amb aquest gest. Sensualitat en estat pur. Impossible escoltar, Impossible no perdre’s. No despullar-te amb la mirada. No aïllar aquesta sala, Tu i jo sols, Amb la cadència dolça De la teva veu, Dels teus ulls de maragda, De la mirada que es clava Ben endins. Impossible no sotmetre’s A la imaginació Més delitosa.
17 comentaris
Més informació

Confessió

Escrita per
Jo també em faig palles. Sí, em masturbo, què passa? No és una qüestió que em deixis més o menys satisfeta, no. És una qüestió de necessitat personal, de llibertat, d’independència. No entenc com és que no t’ho podies haver imaginat. Em dóna la sensació que encara em coneixes poc. Ho solc fer quan te’n vas, com a colofó de les nostres trobades. En tancar la porta, tant si hem follat com si no, m’estiro al llit, bocaterrosa. I penso en tu, i en els meus amants. A poc a poc, la meva imaginació comença a recórrer els camins del plaer. I sempre és el mateix. Els meus malucs inicien un moviment rítmic, talment com si estigués damunt teu. La meva mà, fins ara inactiva, es desplaça suaument fins al meu cony, encara presoner del teixit de les calces. Però puc sentir la meva excitació com truca a la porta, com la humitat es comença a destil•lar. En aquest punt m’hi puc estar estona, molta estona, tocant-me, acariciant-me com jo només sé fer, com cap de vosaltres no arribareu a saber mai, ni tan...
24 comentaris
Més informació

Ortus

Escrita per
L'ocàs ha tornat ortus. Amb una lentitut deliciosa, però que m'ha cegat els ulls, curulls de llàgrimes amb la llum que ho omple tot i asseca la tristesa. Les formes es tornen a dibuixar. Allà llunyà veus que és pròxim. Tot és com era abans però res no és igual. Sóc el mateix que era abans però ja no ho sóc. L'albada m'abraça amb la seva calidesa.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació