Hauria deixat el meu camí
I t’hauria seguit.
Les teves passes atrafegades,
El teu caminar segur.
T’hauria seguit fins al final del teu camí,
Sense deixar d’explorar cada racó del teu cos.
A cada passa, a cada moviment.
Hauria emmudit amb la teva mirada
Que em convida a acostar-me,
A parlar-te, a besar-te,
Que em xiuxiueja mots dolços a cau d’orella.
M’hauries paralitzat amb les teves carícies,
Mentre em treies la roba
Amb suavitat,
Mentre et treies la roba amb sensualitat.
Hauria aclucat els ulls en veure el teu cos nu,
Talment l’hauria pogut imaginar mentre les meves
Passes et seguien sense direcció.
Hauria enfollit en sentir el teu cos nu sobre el meu cos nu,
El contacte de les pells amarades de desig.
9 comentaris:
doncs tocarà mirar endavant i canviar l'hauria per l'hauré...
I què ha passat doncs...?
Explorar... descubrir... desnudar, que cada momento se quede grabado a fuego.
En algunes ocasions, els condicionals no són gens bons, tot i que somiar, imaginar, sempre ho és.
Per a la propera vegada, una recomanació: canvia de temps de verb! ;-)
Moonlight: Exacte. El condicional sempre és problemàtic.
Violeta: Doncs que tot s'ha quedat en un condicional, en un 'i si...'
Lydia: No se puede decir mejor.
Rita: M'ho apunto.
Com sempre et vaig seguint.
Ara, he posat l'enllaç al davant del bloc.
Salut i sort
Jordi Tudó: Moltes gràcies pel seguiment i per l'enllaç.
Hauries de deixar-te portar pel teu instint, per les sensacions i potser ara, sabries si haguessis enfollit...
Això és la diferència entre quedar-se quiet o caminar, entre arriscar o no, entre perdre o guanyar.
Petonets
Publica un comentari a l'entrada